Propostes de datació dels grups escultòrics

Propostes de datació

Gran part de la fortuna critica en relació a les hipòtesis de datació dels ‘Tetrarques’ depèn principalment dels personatges que es considera que aquestes escultures representen. Al tractar-se majoritàriament d’emperadors, es pot ubicar cronològicament els grups escultòrics en períodes determinats, emmarcats en els anys de regència d’aquests, no obstant, com que les propostes de identificació dels personatges varien considerablement segons l’autor, les dates es modifiquen segons l’atribució d’aquests. Per altra banda, la data en que haurien estat realitzades les escultures queda eclipsada per la identificació dels personatges a qui representarien, ja que la segona qüestió respondria la primera. En aquest sentit és important comentar que els estudiosos que han tractat aquests grups en pòrfir es centren principalment en la seva identificació, on ja hi aniria implícita la data en que van ser creats.

El primer estudiós en entrar en matèria atribuint una datació als grups en pòrfir de Sant Marc és Winckelmann, que al 1783 proposa que serien obra grega, del baix imperi o de temps posteriors[1].

Més d’un segle desprès, l’ historiador de l’art Ormonde M. Dalton deixa constància de la opinió, encara que no compartida, de Hans Semper, que proposa, pel tipus de vestit i armes que duen les figures, que els grups podrien ser còpies d’un treball anterior i executades al segle X. L’obra que copiarien seria les columnes amb un motiu similar ubicades a la Biblioteca Vaticana (Imatges 8 i 9), que l’autor dataria al segle IV [2]. 

Conaway, en canvi, quasi contemporàniament a Dalton, les situa al segle IV, tot i que sense especificar-ne més detalls ni justificar-ho[3].

Un cop més, Verzone sembla ser el primer que es planteja la qüestió seriosament. Considera les escultures com un enigma degut a la gran dificultat per identificar-les i datar-les en conseqüència, igual que considera complicats els temps a la que pertanyeria[4]. Segons l’expert, en el cas que els personatges fossin Constanci I Clor i Constantí, la datació hauria d’estar limitada entre el 330, la data de la fundació de la Nova Roma, i el 337 quan Constantí mor[5]. 

Ranuccio Bianchi Bandinelli agraeix una ordenació cronològica i estilística de l’art d’entre el segles II i el IV als estudiosos Riegl i Wickhoff, pioners en parlar de l’escultura tardoantiga d’una manera constructiva, i basa en les seves conclusions una proposta d’esquema per les obres d’art d’aquesta època a partir de les peces i monuments que tenen una datació acceptada. Entre aquests monuments trobaríem ‘els Tetrarques’ de Venècia, a qui l’autor situa al 303, coincidint en l’any amb la base dels Decennalia al for romà, que formava part de les cinc columnes erigides al 303 en honor al desè aniversari de la tetrarquia[6]. Des d’aquest moment, aquesta datació farà fortuna i serà la que s’utilitzarà per referir-se als tetrarques, com fa Ragona en el seu monogràfic del tema[7]. 

Com s’ha exposat en el punt anterior referent a la iconografia, Cagiano de Azevedo proposa identificacions alternatives a aquella dels Tetrarques basant-se en la indumentària de les figures i la disposició de la barba. L’autor considera que les escultures venecianes representarien Constanci II i Constant o Valentinià I i Valent, per tant, això el porta a ubicar a les figures en una data posterior a aquella generalment acceptada, que seria entre el III i el IV segle, per posposar-la entre el 340 i el 350 en cas que fossin els primers emperadors, o entre 364 i 367 per els segons[8]. 

Ragona també seria partidari de posposar la data comunament fixada del 303, considerant els grups de Sant Marc realitzats en un període històric successiu a la primera tetrarquia, posteriors al 306 i anteriors al 315, quan va ser inaugurat l’arc de Constantí[9]. 

Raissa Calza sembla no atenir-se a aquesta convenció i amplia els seus horitzons tenint en compte també les altres propostes interpretatives que s’ha fet dels grups venecians. Argumenta que un element a favor de datar els grups escultòrics de Sant Marc en època tetràrquica el dóna el material, el pòrfir, que va tenir el seu màxim apogeu en època de Dioclecià pel significat simbòlic, que es potencià en aquell moment, de sobirania, divinització i distinció imperial. En canvi, també segons la mateixa autora, si els personatges representats fossin, com diu Cagiano d’Azevedo, Constanci II i Constant o Valentinià I i Valent, d’entre el 337 al 361 i el 364 al 378 respectivament, els grups escultòrics no encaixarien en el corrent estilístic d’aquestes èpoques ni es sabria en quin ambient artístic de l’època inserir-les. Per tant, proposa una datació dels grups d’època tetràrquica, considerant els esdeveniments històrics, entre el 239 al 303, i ho justifica a través de la possibilitat de comparar el grup amb obres datades al inici del segle IV de afins trets estilístics[10]. 

-----------------------------------

[1] WINCKELMANN, Johann Joachim. Storia delle arti del disegno preso gli antici (Tomo Secondo). Roma: Stamperia Pagliarini, 1783. P. 22.

[2] SEMPER, Hans. Eine Venetianische Holztafel mit Beinreliefs im Kensington-Museum “Zeitschrift für christliche Kunst”, 1901. P. 80. Citat per DALTON, Ormonde M., a Byzantine Art and Archaeology. Oxford: Clarendon Press, 1911. P. 126.

[3] CONWAY, Martin. A porphyry Statue at Ravenna, “The Burlington magazine for Connoisseurs”, vol. XXII, num. 117, 1912. P. 148.

[4] VERZONE, Paolo. I due gruppi in porfido di S.Marco in Venezia ed il Philadelphion di Costantinopoli, “Palladio Nuova Serie. VIII – 1958”. Roma: Istituto Poligrafico Dello Stato, 1958. P. 9.

[5] Ibid. P. 11.

[6] BIANCHI BANDINELLI, Ranuccio. Archeologia e cultura. Milano-Napoli: Ricciardi, 1961. P. 221.

[7] RAGONA, Antonino. I Tetrarchi dei Gruppi porfirei di S.Marco in Venezia. Caltagirone: Tipografia Città dei Ragazzi, 1963.

[8] CAGIANO DE AZEVEDO, Michelangelo. I cosidetti Tetrarchi di Venezia “Commentari XIII”, 1962. P. 177.

[9] RAGONA, Antonino. Op. Cit. P. 10

[10] CALZA, Raissa. Iconografia Romana Imperiale. Da Carausio a Giuliano (287-363 d. C.). Roma: “L’erma” di Bretschneider, 1972. P. 100 i 101.