Lloc de creació dels grups escultòrics

Lloc de creació dels grups escultòrics

Tot i que, com veurem més endavant, es té clar que el grup dels Tetrarques prové de Constantinoble, cap dels autors que al llarg de la història han parlat sobre el tema consideren que s’hagi creat en aquesta ubicació. I encara que, pel material, l’època i l’estil de les escultures, el ventall de possibilitats sigui bastant restringit, trobem una mancança de proves i de lligams que fa difícil confirmar un centre de producció en concret.

S’han proposat diversos llocs de creació, la majoria ubicats a la part oriental de l’Imperi, des d’on un cop fetes, les escultures haurien estat transportades a Constantinoble. Encara que no es tingui clar aquest lloc de creació, els experts coincideixen que es tracta d’un art de província, en cap cas creat a la capital ni a la part occidental de l’Imperi.

El primer centre productor proposat és la ciutat d’Acre, a l’actual Israel, al nord de la badia de Haifa. Francesco Sansovino al 1581 enumera els Tetrarques entre la llista de peces que foren portades d’aquesta ciutat després del setge de 1291[1], teoria reforçada per Hans Semper a inicis del segle XX, qui proposa aquesta ciutat com el lloc on varen ser creades[2]. Poc temps després es descarta la provinença dels Tetrarques d’aquesta ciutat per mancança de proves que ho justifiquin, així que aquesta teoria queda desacreditada.

També s’ha atribuït la realització dels grups en pòrfir de Venècia als tallers de Palmira, al desert de Síria. Berenson suggereix aquesta ciutat per ser la que més afinitats estilístiques mantindria amb les escultures. Per una banda exposa que podria ser que fossin creades pels artesans que emigraren a occident desprès de la destrucció de Palmira al 273 i que encara conservessin les característiques estètiques particulars de la zona i tan alienes al gust clàssic[3], però la descarta ja que un art tan provincial no tindria cabuda en la part occidental de l’Imperi[4]. Per altra banda, Berenson considera els grups venecians com un tipus d’escultura marginal, que encaixaria amb la producció de Palmira, on els artesans desenvoluparien la seva habilitat gràcies a la còpia de còpies d’altres còpies d’escultures, obtenint com a resultat obres basades en la forma clàssica, amb alteracions i deformacions, característiques de la zona[5]. Estiguin o no realitzades en aquesta ciutat, cal destacar que a Palmira hi havia una columnata formada per columnes anàlogues a la que en formarien part els grups de Venècia[6]. Strzygowsky, tot i que no considera que Palmira sigui el seu centre de creació sinó Egipte, proposa una forta influencia d’aquesta ciutat. Bianchi Bandinelli refusa aquesta teoria ja que considera la ciutat de Palmira i les obres produïdes a la mateixa insuficientment importants com per desenvolupar un estil propi, que no seria comparable amb la gran tradició cultural d’Egipte i la seva situació en primer pla en la economia i política de l’imperi romà[7].

La hipòtesis amb més arguments al seu favor i en la que més experts coincideixen, com Strzygowsky, Bandinelli, Bernard[8] o Kleiner[9], és que els grups en pòrfir serien fets a Egipte. Segons afirma Conway en un estudi d’una escultura en pòrfir ubicada a Ravenna, aquesta pedra era extreta i també tallada i esculpida a Egipte[10].

A més del fet que Egipte és la regió d’on s’obté la pedra en la qual estan realitzades, s’han trobat múltiples afinitats estilístiques amb peces creades en aquest entorn. Dalton proposa que les obres realitzades en tallers egipcis manifesten tendències alienes a la tradició hel·lenística i relacionades amb l’antic formalisme egipci i la seva expressió. Aquestes tendències que ell denomina “africanes” s’accentuen en els retrats, com es pot veure en el Bust d’Athribis del Caire o en els Tetrarques[11], i característiques com el tractament de la barba, les línies arrodonides que defineixen el cabell, la mirada fixa o la forma de la boca, podrien considerar-se convencions d’un mateix taller[12]. Quasi contemporàniament a aquestes hipòtesis, l’expert en escultura en pòrfir Richard Delbrück considera que, encara que a partir del segle IV tant la producció de retrats imperials es traslladés a Constantinoble, algunes peces, entre les quals destaca els Tetrarques de Venècia, serien exemples de retrats provincials, en aquest cas treballats a Egipte, on la tècnica escultòrica i l’estil ornamental serien lleugerament diversos als realitzats a la cort[13].

Segons Bianchi Bandinelli, els Tetrarques de Venècia representarien la escultura egípcia de mitjan segle III, caracteritzada per formes compactes i influenciada per la corrent hel·lenisticoromana i per les formes més antigues de l’art egipci[14]. Per altra banda, l’estil massís i geomètric dels caps dels personatges es correspon amb les monedes de la primera tetrarquia, el model de les quals va néixer a Egipte[15]. L’autor també compara l’estil dels Tetrarques amb les obres mes celebres del Egipte Romà, els retrats que s’aplicaven a les mòmies dels difunts, coneguts sota el nom de retrats de El Fayum[16]. Les dues tipologies coincideixen en la sobrietat de línies i l’austeritat i s’aprecia l’aixafament dels volums, la mateixa tendència a la abstracció de les formes, i una mateixa importància de la mirada, representada amb els grans ulls fixos característics tant en el grup venecià com en els retrats pictòrics egipcis[17].

Finalment, hi ha altres autors que han suposat els tetrarques de Venècia produïts a ciutats com Nicomèdia[18], on Dioclecià tenia el palau imperial, o Niš (Naissus), on s’ha trobat un fragment de cap en pòrfir, idèntic al del grup tetràrquic ubicat a Venècia[19].

------------------------------

[1] SANSOVINO, Francesco. Venetia città nobilissima et singolare / Francesco Sansovino. Con le aggiunte di Giustiano Martinioni. Venezia : Filippi, 1998 [1581]. P. 319 – 320.

[2] SEMPER, Hans. Eine Venetianische Holztafel mit Beinreliefs im Kensington-Museum “Zeitschrift für christliche Kunst”, 1901. P. 80. Citat per DALTON, Ormonde M., a Byzantine Art and Archaeology. Oxford: Clarendon Press, 1911. P. 126.

[3] BERENSON, Bernard. L’arco di Costantino o della decadenza de la forma. Milà – Florència: Electa, 1952. P. 55.

[4] Ibid. P. 53.

[5] Ibid. P. 56.

[6] BIANCHI BANDINELLI, Ranuccio. Roma el fin del arte antiguo. Madrid: Aguilar, 1971. P. 278.

[7] Ibid. P. 282.

[8] ANDREAE, Bernard. Op. Cit. P. 327.

[9] KLEINER, Diana. Roman Sculpture. New Haven: Yale University Press, 1992. P. 405.

[10] CONWAY, Martin. A porphyry Statue at Ravenna, “The Burlington magazine for Connoisseurs”, vol. XXII, num. 117, 1912. P. 148.

[11] DALTON, Ormonde M. Op. Cit. P. 127 i 128.

[12] CONWAY, Martin. Op. Cit.

[13] DELBRÜCK, Richard. Bildnisse römischer Kaiser. Berlin: Bard, 1914. P. 8, Fig. 39.

[14] BIANCHI BANDINELLI, Ranuccio. Op. Cit. 1971. P. 277 i 278.

[15] Ibid. P. 281.

[16]Ibid. P. 283.

[17] Ibid. P. 287.

[18] CICOGNA, Emmanuel. I due gruppi di porfido sull’angolo del Tesoro della Basilica di S.Marco in Venezia. Venezia, Merlo, 1844, citat a través de VERZONE, Paolo. I due gruppi in porfido di S.Marco in Venezia ed il Philadelphion di Costantinopoli, “Palladio Nuova Serie. VIII – 1958”. Roma: Istituto Poligrafico Dello Stato, 1958. P. 8., i CAGIANO DE AZEVEDO, Michelangelo. I cosidetti Tetrarchi di Venezia “Commentari XIII”, 1962. P. 164.

[19] Antike porträts aus Jugoslawien. Frankfurt am Main: Museum für Vor-und Früghgeschichte - Archäologisches Museum, 1988. P. 189 i 190.