Particularitats tècniques i simbòliques en l’ús del pòrfir

Particularitats tècniques i simbòliques en l’ús del pòrfir

El material en el que estan treballats els Tetrarques de Venècia és el pòrfir, un marbre molt apreciat ja des de l’antiguitat, característic per la seva intensa tonalitat porpra vermellosa i la seva duresa. 

El pòrfir s’extreia de les pedreres de la muntanya que prenia el nom de la porpra, el Mons Porphyrites o Mons Igneus, ubicat al desert oriental egipci, en l’actualitat anomenat Gebel Dokhan, a prop de Klysma, l’actual Canal de Suez[1]. Les canteres de pòrfir estaven al centre d’una gran xarxa de comunicacions que arribaven fins al Nil i el Mar Roig, des d’on s’embarcaven les peces cap a la resta de l’Imperi[2]. Tot i que es desconeix amb exactitud on es treballava aquest material, es creu que les obres de menys importància es feien a la mateixa pedrera mentre que la major part de la producció i les obres més rellevants s’esculpirien a Alexandria, encara que també s’ha proposat que, en alguns casos, la obra sortiria d’Egipte només esbossada per ser culminada al lloc de destinació per mestres egipcis especialitzats en la matèria[3].

Les pedreres, esporàdicament explotades per els Faraons i posteriorment per els Ptolemeus, van ser descobertes pels romans en temps de Tiberi (14 – 37 d.C.) i van ser nacionalitzades de seguida. A partir del segle II d.C. l’ús del pòrfir es va intensificar, i amb Dioclecià (285 – 305) i després amb Constantí (272 – 337) és quan té el seu màxim apogeu. Cap a la primera meitat del segle V les pedreres són abandonades, i encara que es segueixen utilitzant d’una manera molt esporàdica com a font de matèria prima[4], la major part del el pòrfir que s’utilitza després és reciclat, provinent d’altres peces extretes anteriorment[5]. 

Per la similitud en la tonalitat, el pòrfir estava estretament lligat amb la porpra, un color que pel seu elevat cost de producció comportava un gran prestigi i el seu ús, segons l’època, estava permès únicament a les classes socials més benestants o als emperadors. Anomenat també Pietra Romana o Pietra Regale, el pòrfir es considerava a Roma el símbol de l’autoritat imperial i tenia un valor sagrat que es manté fins i tot després del transferiment de la capital a Constantinoble[6]. 

Es degut a aquest caràcter sacre que el seu ús en època imperial es limitava a les divinitats i a l’emperador, els seus retrats, les seves arquitectures i ornaments dels palaus, i objectes de celebració per ells i els membres de la seva família[7]. Els emperadors naixien en pòrfir, vivien envoltats d’aquest material i morien en ell[8]. 

Amb Dioclecià i posteriorment amb Constantí es produeix un gran increment en la utilització del pòrfir[9], ja que és en aquesta època quan agafa un rol importantissim en el sistema de glorificació de l’emperador al expressar el caràcter diví del mateix. 

L’ús del pòrfir forma part del sistema de glorificació, exaltació i deïficació de l’emperador, i segons Lucci, tindria el seu origen en un costum hel·lenístic, que seria el motiu pel qual la utilització d’aquesta pedra era mes habitual en època tetràrquica i constantiniana[10]. 

El pòrfir i la nova manera de esculpir-lo accentua el caràcter dels emperadors com una encarnació de la divinitat i els dóna un aura sagrada i sobrenatural, aliena al temps i a les vicissituds del món terrenal[11]. 

És en aquesta època quan grans estàtues en pòrfir que representaven l’emperador eren enviades, per iniciativa del mateix, a les ciutats importants, destinades a ser objecte de culte. Per aquest motiu s’han trobat estàtues i fragments d’aquest tipus per tot l’imperi[12]. 

Posteriorment, i tot el descens en la producció d’obres en aquest material, el pòrfir va mantenir aquest caràcter sacre convertint-se en la pedra més utilitzada en relació als martiris i sants, igual que en espais sagrats com paviments de basíliques i catedrals[13]. 

----------------------------------------------

[1] GNOLI, Raniero. Marmora Romana. Roma: Edizioni dell'elefante, 1971. P. 100.; LUCCI, Maria Luisa. Entrada Porfido, a Enciclopedia dell arte antica, classica e orientale, VI, Roma, 1965., i BIANCHI BANDINELLI, Ranuccio. Roma el fin del arte antiguo. Madrid: Aguilar, 1971. P. 281.

[2] LUCCI, Maria Luisa. Entrada Porfido, a Enciclopedia dell arte antica, classica e orientale, VI, Roma, 1965. 

[3] Ibid. 

[4] CAGIANO DE AZEVEDO, Michelangelo. I cosidetti Tetrarchi di Venezia “Commentari XIII”, 1962. P. 166.

[5] GNOLI, Raniero. Op. Cit.

[6] LUCCI, Maria Luisa. Op. Cit. 

[7] Ibid.

[8] Els emperadors naixien en el pòrfir, en una estança recoberta d’aquest material destinada a aquesta finalitat anomenada porphyrogenito, que vol dir nascut de la porpra. En la seva vida diària, l’emperador estava envoltat de pòrfir en les seves estances, igual que tants rituals que es realitzaven amb peces d’aquest material. Finalment, quan morien, s’exhibia el seu cos en una plataforma de pòrfir, i els seus sepulcres o urnes funeràries també eren d’aquesta particular pedra. GNOLI, Raniero. Op. Cit. P. 100 i 103. 

[9] CAGIANO DE AZEVEDO, Michelangelo. Op. Cit. P. 166.

[10] LUCCI, Maria Luisa. Op. Cit. 

[11] GNOLI, Raniero. Op. Cit. P. 100. 

[12] Ibid. P. 104. 

[13] Ibid. P. 105.